tot esperant Sandy

deien que calia preparar-se, menjar i aigua i llanterna i piles...
com que no tinc garrefes omplo tots els potets, ampolletes, olles i tuper wares del pis amb aigua

tancar totes les finestres que són de guillotina i van dures, 
cada cop que obro o tanco una finestra a NY tots els músculs del meu cos són conscients que estan tancant o obrint una finestra

i per tenir activitat l'endemà poso llenties en remull durant la nit

quan esperes un huracà és essencial haver remullat llenties, així et pots passar el matí següent cuinant

també ajuda tenir llana bonica per fer mitja...

ara NY és tota d'aquest color carbassa, o ho era abans de l'huracà...em sembla que ara es deu haver quedat sense cap fulla i el cap pelat

i Sandy sembla que encara no arriba i tinc temps de fer una maqueta 

i llegir...

a quarts de 6 es fa fosc i comença a notar-se de veritat
primer sembla no res i jo tan fresca, 

però després fa una mica de por perquè de tant en tant la casa tremola
i se senten coses que xoquen i cauen
i a més em trobo fatal perquè la galipàndria que duia a sobre s'està convertint en pulmonia o alguna cosa...

no vull dormir sota la finestra perquè es mou tot... i si entra un projectil disparat ?
doncs m'armo de força i moc el matalàs que pesa una tonelada fins la saleta
i m'instalo allà amb dues mantes, un got d'aigua i un rotlle de paper, que ja no tinc més mocadors

a les 3 i mitja de la matinada encara veig una ranura de llum sota la porta del pis, vol dir que no ha marxat l'electricitat,bé

cap a les 5 comença a minvar, i a les 8 m'aixeco...hi ha aigua calenta! una dutxa i un bon esmorzar 
(ja tenia la cafetera plena d'aigua, per si la tallaven poder fer cafè al matí) 

escriptors no bilingües

una tarda de tardor
és una conversa entre Enrique Vila-Matas i Paul Auster a l'Institut Cervantes
-que resulta que és un petit edifici amb un jardí molt bonic i una biblioteca que porta el nom de Borges.-

I els dos escriptors són amics, però un parla en castellà i l'altre en anglès, 
no saben si serien amics si parléssin la mateixa llengua
i malgrat la traductora la conversa és àgil, còmplice, irònica i quasi irreal. 

Marxo extasiada (de debò, sembla que m'hagin drogat) amb els llibres signats sota el braç
i camino 5 avingudes i 10 carrers fins al metro 
entre turistes cansats i homes amb traje que han oblidat que saben llegir

CAPITAL del món

tot el que pots veure, sentir, olorar, tocar i tastar aquí és capitalisme camuflat,

però si estàs atenta escoltaràs el sorollet dels diners darrera les paraules de la gent i els sons de la ciutat,

i ensumaràs capital entre les olors de cafè, de menjar ràpid i d'escombraries

i qualsevol cosa que toquis tindrà el tacte fred del metall de les monedes velles o del paper gastat dels bitllets

i a part de dolç, salat, amarg i àcid descobriràs el gust trampós dels beneficis

i si mires bé els gratacels, t'adonaràs que són muntanyes de diners apilats

però bé, s'ha de dissimular, i com que el barri és pobre s'hi descansa una mica de la pela.

i vaig a passejar sota les vies que és gratis

i vaig a nedar a la piscina, que només val $2.

sota l'aigua no se sent el soroll, ni l'olor, ni el tacte del capitalisme

perquè els bitllets de dòlar tenen hidrofòbia

surrealismes christonians

http://www.christojeanneclaude.net/

quan una setmana comença malament és perquè ha d'acabar rebé
així té més emoció

lecture excel·lent de Christo & Jean Claude,
(bé, només ha vingut ell)
un personatge radiant i lliure...

i com que la vida és surrealista a la gran poma, 
hem sopat amb Christo
(sí, sí, de debò que no és broma)

jo de gran vull ser com ell