Sunday, July 20, 2014
Tuesday, June 10, 2014
tornades que són mentida
Avui fa un any que va aterrar el vol que suposadament em tornava.
Em vaig beure a bord tot el vi que em van voler donar i vaig plorar poc.
Vaig dibuixar l'hostesso vell, uns quants monstres i un autorretrat,
i alguna cosa deuria fer el pilot, vés a saber, crec que temptava la velocitat de la llum,
que algunes partícules meves van quedar atrapades fora del continu espai-temps sobrevolant l'altàntic
i ja no hi sóc tota des d'aleshores, ni sóc enlloc.
Que fa un any que he tornat i encara no he tocat de peus a terra.
Em vaig beure a bord tot el vi que em van voler donar i vaig plorar poc.
Vaig dibuixar l'hostesso vell, uns quants monstres i un autorretrat,
i alguna cosa deuria fer el pilot, vés a saber, crec que temptava la velocitat de la llum,
que algunes partícules meves van quedar atrapades fora del continu espai-temps sobrevolant l'altàntic
i ja no hi sóc tota des d'aleshores, ni sóc enlloc.
Que fa un any que he tornat i encara no he tocat de peus a terra.
![]() |
| inventari 10 juny 2013-10 juny 2014 en paper no arquitectònic |
Sunday, September 29, 2013
Friday, August 23, 2013
Monday, August 19, 2013
where from do mussels come?
sempre he tingut una mica de vertigen.
una mica, no massa.
el suficient per fer-me envermellir les mans quan m'aferro a les baranes dels balcons alts, o per fer-me maleïr el meu pare quan em duia d'excursió per caminets aparentment inofensius que acabaven en terteres i grimpades per parets de roca.
però a mesura que em faig gran cada cop sóc més valenta.
fins i tot m'enfilo per arribar a les finestres del primer pis i entrar en hospitals militars abandonats,
i ballo amb sabates de taló
el que no sabia és que no es tracta d'un vertigen corrent.
sinó d'un tipus pressumptament extingit de la fòbia que provoca mutacions en l'individu.
total. ahir vaig tenir un abisme, dic un dia, d'aquells
i pam. pànic.
no m'anava a llençar al buit. sempre he tingut una mica de vertigen
però la paràlisis pròpia d'aquests casos m'impedia també caminar endarrere
i així vaig romandre, entre la roca i el buit, quieta a la punta del penyassegat.
toteldia.
tan quieta que ara sóc un musclo.
i encara que em vull moure no puc.
qui ho hauria dit. acabar feta un mol·lusc bivalve
i ara el pànic no és per la caiguda
sinó per la imminent fossilització
una mica, no massa.
el suficient per fer-me envermellir les mans quan m'aferro a les baranes dels balcons alts, o per fer-me maleïr el meu pare quan em duia d'excursió per caminets aparentment inofensius que acabaven en terteres i grimpades per parets de roca.
però a mesura que em faig gran cada cop sóc més valenta.
fins i tot m'enfilo per arribar a les finestres del primer pis i entrar en hospitals militars abandonats,
i ballo amb sabates de taló
el que no sabia és que no es tracta d'un vertigen corrent.
sinó d'un tipus pressumptament extingit de la fòbia que provoca mutacions en l'individu.
total. ahir vaig tenir un abisme, dic un dia, d'aquells
i pam. pànic.
no m'anava a llençar al buit. sempre he tingut una mica de vertigen
però la paràlisis pròpia d'aquests casos m'impedia també caminar endarrere
i així vaig romandre, entre la roca i el buit, quieta a la punta del penyassegat.
toteldia.
tan quieta que ara sóc un musclo.
i encara que em vull moure no puc.
qui ho hauria dit. acabar feta un mol·lusc bivalve
i ara el pànic no és per la caiguda
sinó per la imminent fossilització
Thursday, August 15, 2013
Wednesday, July 31, 2013
Subscribe to:
Posts (Atom)




