Thursday, September 11, 2014

Why do 1.8 million Catalans stand on the street? (about wars, dictatorships and ghosts)

1800000 Catalans concentrated today in Barcelona mapping a red and yellow V -V for Voting-
A peaceful and plural popular movement, people of all ages and ideologies, protesting together, demanding to vote. Catalonia was defeated 300 years ago, September 11th, 1714. Today Catalans are reminiscing that day after three centuries of oppression. But this is not a matter of nationalism. This is people fighting for their culture and for democracy.

And why Spain doesn't allow a referendum in Catalonia?

Because Spain is currently governed by the heirs of the Dictatorship. 
The transition in Spain hasn't ended. The fascist regime has not been overcome. And a clear sign of this is the fact that in Spain people still refers to the dictatorship period as Franquismo (for Franco), and not as Fascism. Like pretending that Francisco Franco authoritarian regime was not the same as the Italian or German fascism, but something lighter, acceptable and not condemnable. 

There are still standing monuments from that time. There is still a place where one can homage the Dictator, a huge monument to the regime built by war prisoners. There is still a monarchy in Spain, leaded by the son of who was put there by Francisco Franco. There has never been a trial.

In Spain, today, not only a democratic referendum is denied (against the right to self-determination), but ultra retrograde right wing politics are being imposed... restrictive laws regarding abortion and street protests, heavy riot police, oppressive economic politics and so. The ghost of the dictatorship is still here.

Catalans will vote, legally or not, on November 9th. It would be good if the world supported people claiming for democracy, and looked critically to the real situation in Spain.




Pau Casals speech to the United Nations Assembly

3 comments:

  1. No vull formar part d'un país que va donar majoria absoluta a un partit creat pel ministre d'interior de Franco. Un assassí en tota regla que després de la seva mort el 2012 només es va fer que retra-li homenatges, tant a les institucions polítiques espanyoles com europees. Sense cap tipus de vergonya. No entenc el que es respecte a Espanya; la monarquia, els coservadorisme, el silenci. El silenci, per damunt de tot. Sembla que no puguem fer net, que no es pugui parlar de fets tan dolorosos com reals. En alguns llibres de text encara es diu que Lorca va morir, i no que va ser assassinat (un exemple concret, petit, potser, però simbòlic.) Eufemismes, vivim en un país d'eufemismes. I no és quëstió de que el passat quedi massa a prop, és qüestió de que no s'ha acceptat i condemnat el que va passar, i que tot resta allà, sempre a punt per ressorgir. Com si els 40 anys de dictadura fossin acceptables, recomenables, un procés natural després d'una guerra que va trencar al país. I parlem dels dos bàndols com si fossin dues cares de la mateixa moneda (donant per suposat que es van fer autèntiques barbaritats des dels dos costats) Com si el feixisme fos tan sols un opinió política, tan respectable com qualsevol altre, quan és una ideologia que ho aniquil·la tot. I fa por no poder parlar-ne per no obrir ferides que quasi ni estan cicatritzades, malgrat els anys. Ideològicament dubto que estiguem tan lluny com en principi haurien de marcar 30 anys de democràcia. I sé que hi ha tantíssima gent a Espanya que es desmarca d'això, que vol un país diferent, que no vota ni a PP ni a PSOE. Però se'ns estan empassant. I s'ha de cridar d'alguna manera. I m'agradaria veure, arreu del país, una mobilització tan immensa. No entenc tota la gent; escriptors, periodistes... que escriuen columnes als diaris rient-se de la Via, de la V, de les manifestacions, persones que es defineixen d'esquerres i progressistes, que es queixen de com va el país, però que no es mobilitzen. Entenc la reticència vers els nacionalisme. Però no entenc perquè és més nacionalista un català independentista que un català (o espanyol) unionista. Entenc que l'independentisme no és l'única solució, però veig un grau d'immobilisme tan gran a nivell polític per dialogar i proposar, que em desespero i a vegades em vénen moltes ganes de marxar. Han tocat massa. Han prohibit massa. No vaig al 1714. Vaig al 1939. Al 75. Al 82. Al 2006. Al 2010. No pot ser. No pot ser.

    ReplyDelete
  2. (L'últim comentari l'he esborrat per algunes faltes ortogràfiques que he trobat a posteriori!)

    ReplyDelete
  3. totalment d'acord ada. espanya és un país encallat i que no es vol desencallar. Si hi hagués una energia espanyola tan bèstia com la catalana mobilitzant-se otro gallo nos cantara que dirien allà.

    ReplyDelete