skip it

the first step is the most difficult

where from do mussels come?

sempre he tingut una mica de vertigen.
una mica, no massa.

el suficient per fer-me envermellir les mans quan m'aferro a les baranes dels balcons alts, o per fer-me maleïr el meu pare quan em duia d'excursió per caminets aparentment inofensius que acabaven en terteres i grimpades per parets de roca.

però a mesura que em faig gran cada cop sóc més valenta. 
fins i tot m'enfilo per arribar a les finestres del primer pis i entrar en hospitals militars abandonats,
i ballo amb sabates de taló

el que no sabia és que no es tracta d'un vertigen corrent. 
sinó d'un tipus pressumptament extingit de la fòbia que provoca mutacions en l'individu.
total. ahir vaig tenir un abisme, dic un dia, d'aquells
i pam. pànic.

no m'anava a llençar al buit. sempre he tingut una mica de vertigen
però la paràlisis pròpia d'aquests casos m'impedia també caminar endarrere
i així vaig romandre,  entre la roca i el buit, quieta a la punta del penyassegat. 
toteldia.
tan quieta que ara sóc un musclo.
i encara que em vull moure no puc.
qui ho hauria dit. acabar feta un mol·lusc bivalve
i ara el pànic no és per la caiguda 
sinó per la imminent fossilització

handful of dust

abandoned light behind broken glass 

melting the last walls into silence